El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

dimarts, 14 de novembre de 2017

El meu poema "No vull teixir bufandes" EnVeuAlta



Un cop més, els meus companys d'EnVeuAlta m'han fet un preciós regal. Aquesta vegada han enregistrat el meu poema feminista en prosa No vull teixir bufandes, que espero que us agradi tant com a mi. La veu de la Maribel Gutiérrez ha aconseguit una petita meravella (The future is female, ja ho sabem). Gràcies per enèsima vegada.



diumenge, 29 d’octubre de 2017

Hotel Lutecia, d’Empar Fernández



Si afirmo que Empar Fernández és a hores d’ara una de les meves autores de capçalera no crec que sorprengui ningú. Les seves tres darreres novel·les (negres o gris asfalt o com vulguem catalogar-les) em van semblar magnífiques, com sap tothom que segueix el meu blog especialitzat A l’ombra del crim. Tanmateix, amb Hotel Lutecia ha acabat de reblar el clau en l’escala ascendent de la meva consideració. Perquè Hotel Lutecia és una veritable joia, una delicatessen, una obra esplèndida que no podeu deixar de llegir. 
Com la gran escriptora que és, Empar Fernández ha aconseguit a Hotel Lutecia un registre ben allunyat del registre dels llibres de gènere. No és el primer cop. L’autora ja compta dins del seu corpus literari amb altres títols que no tenen res a veure amb la novel·la criminal. Hotel Lutecia és una història dura, una història de la postguerra de la postguerra, un bell relat de superació personal i col·lectiva, de dolor i de memòria, d’amor i de mort.  
Recolliré aquí una part del text que apareix en la contraportada del llibre:
Abril de 1945. Andreu Ribera, liberado del campo de concentración de Dachau, solo tiene un propósito: llegar a París y conseguir noticies de Rosa, su mujer. Allí, en el hotel Lutecia, la Cruz Roja asiste a los deportados y organiza cuanta información llega a la capital: interminables relaciones de muertos, de desaparecidos y, las más esperadas, de supervivientes.    
Julio de 1969. André, hijo de Andreu, viaja hasta el Poble Sec en busca de respuestas. De labios de su abuelo Andrés conocerá los turbios secretos de la familia Ribera. 
Una commovedora historia que nos llevarà del París liberado a la Provenza y de allí a la España franquista.


Hotel Lutecia és una novel·la de difícil etiquetatge, cosa que em fa molt feliç. Evidentment, cal incloure-la en el conjunt de la narrativa contemporània. Explica fets del passat, però no podem considerar-la una novel·la històrica. Més aviat es tracta d’una narrativa de personatges, on assistim als fets externs (de la vida, de la guerra, de la Història) a partir de les vivències i els sentiments dels protagonistes (i també dels secundaris). Anem de dins enfora, del particular al general.
El dibuix dels diferents tipus humans és un dels grans encerts de la novel·la. Empar Fernández excel·leix en aquesta tasca. Figures rodones, totes interessants, totes clarament desenvolupades, figures sense esperança que han hagut de suportar el rigor de la guerra (en alguns casos de dues guerres), figures que han experimentat la vexació, el pànic, la soledat, l’aïllament, la malaltia, el dolor físic i l’abús mental. I, per damunt de tot, la desolació de la pèrdua dels éssers estimats. Hi ha molts tipus de pèrdua a Hotel Lutecia. Però tots fan mal.     
Tanmateix, la novel·la està concebuda com un mecanisme capaç d’obrir una escletxa a l’esperança, a la recuperació. I aquesta escletxa, que creix de mica en mica no sense patiment, també prové de l’actuació dels personatges. Empar Fernández fa una proposta  que significa un raig de llum enmig de la foscor: la idea que les persones, en temps difícils, som el bé més preuat. Ens tenim les unes a les altres, ens podem convertir en la família extensa, aquella que supera els llaços de sang per lluitar pel grup des de l’empatia, la generositat, la compressió i l’amor.
Hotel Lutecia és una novel·la estilísticament molt bella. Amb un lèxic treballadíssim, una inusual utilització dels verbs i l’anteposició constant dels verbs als subjectes, tot el conjunt adquireix un aire retro que resulta deliciós. La cadència lenta sense extrems, la sinestèsia constant, les descripcions espectaculars de la natura, l’exaltació del color, de les flors, de la bellesa dels sentits: lenitius impagables contra la ràbia i la desesperació. Mentre llegim, quasi podem visionar els tons rogencs de les buguenvíl·lies, els extensos camps de lavanda de la Provença. I el que resulta més difícil: quasi en podem flairar l’aroma. Empar Fernández construeix ponts, amb aquests elements, per lluitar contra tot allò que ens destrueix i que no caduca mai: el passat, les absències, el drama indefugible de la memòria viva.    
El fred té un paper rellevant dins la novel·la. El fred descrit des de moltes posicions. Un fred atàvic, instal·lat dins del cor i del cos del protagonista, un fred roent, malaltís, destructor. També és interessant el contrast ciutat-camp. No només quan parlem de París, sinó sobretot quan, en la darrera part de la novel·la, un dels personatges visita la Barcelona del tardo-franquisme, els barris entristits, la foscor de les mirades, la misèria i la castració.
Podria estar escrivint molta més estona sobre Hotel Lutecia. Crec que la novel·la dóna molt de si, però seria excessiu per a una ressenya com aquesta. Tanmateix vull citar noms, els noms d’uns personatges que em serà molt difícil oblidar: Andreu, Blanche (esplèndida, generosa, altruista Blanche), Claudine, Serafín, Alain, Jérôme, Ginesa, André, Andrés. I també vull esmentar una escena, la meva preferida del llibre. L’escena d’un home assegut en un banc, un pobre home perdut com un animaló ferit sota la tempesta inclement de la ciutat de París. 

     


dijous, 19 d’octubre de 2017

El meu relat "El pot de llauna" ara EnVeuAlta





Ara el meu relat El pot de llauna ha estat enregistrat en àudio, EnVeuAlta. M'ha fet, com sempre, molta il·lusió. És una altra manera d'apreciar la literatura. I la veu del meu estimat Miquel Llobera és inigualable. Si en teniu ganes, el podeu sentir tot pitjant damunt del títol, aquí sota. És breu, no patiu.
Espero que us agradi. Moltes gràcies a tothom!




dimarts, 5 de setembre de 2017

El meu relat, Instint, EnVeuAlta




Avui tinc el plaer de compartir amb vosaltres el meu microrelat Instint, enregistrat EnVeuAlta. Posar veu al llobató ha estat fantàstic, que bonic. Espero que us agradi, lletraferits.

Per sentir-lo, pitjar aquí sota, damunt del títol       


dilluns, 14 d’agost de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: Trajecte final





Tot avançant-me a l'Any Pedrolo, que serà el 2018 -quan es compleixi el centenari del seu naixement-, estic rellegint gran part de la seva obra. Per motius de feina, no podré confegir llargues ressenyes a l'ús, però no vull deixar de consignar en aquest blog  totes les obres de l'autor que vagi llegint. Desitjo esperonar-vos per tal que vosaltres també el recupereu (si ja l'heu llegit) o us hi apropeu per primer cop (si no ho heu fet). És per això que avui em complau inaugurar la secció "Tot llegint Manuel de Pedrolo", que també funcionarà en el meu altre blog, A l'ombra del crim, quan es tracti de novel·la negra o policíaca.  

L'encetem amb Trajecte final, recull de 7 relats magnífics, de ciència-ficció, que s'inscriuen de ple dins de la tradició del gènere en el seu moment històric (la primera edició data de 1975), però que continuen fent les delícies del lector i, al meu entendre, no han deixat de funcionar en absolut. De fet, una de les històries tracta exactament el mateix tema que la famosa sèrie de televisió Fringe (l'existència de mons paral·lels i d'escletxes que ens permeten passar de l'un a l'altre) i una altra ens parla dels viatges en el temps, qüestió sobre la qual mai no s'ha deixat d'escriure.  

A la contraportada de l'edició que manejo, de 2009, s'hi pot llegir:     

Trajecte final és un conjunt de set relats de ciència-ficció, en els quals es parla d'éssers que poden canviar el seu aspecte a voluntat, d'escletxes entre mons i salts en el temps, però també s'hi parla, sobretot, de l'amor, la generositat i la confiança davant el desconegut. 

Doncs sí, és així, perquè la literatura de Pedrolo en cap moment pot resultar banal. Us recomano retrobar-lo, lletraferits, no us en penedireu.  



dimecres, 26 de juliol de 2017

Una mirada interrogativa & altres textos errants, de Jaume Benavente





Vaig acabar amb plaer, fa pocs dies, la lectura de la darrera publicació de Jaume Benavente: Una mirada interrogativa & altres textos errants. Es tracta, tal com indica la contracoberta, del diari de l‘estada de l’escriptor a Xile, on va viatjar a presentar la seva novel·la Nocturn de Portbou i a fer una conferència sobre la seva obra a la Universitat Finis Terrae de Santiago. 
A banda del diari, el volum inclou la transcripció de la dita conferència i dos altres textos que hi tenen relació, on Benavente reflexiona al voltant de la tasca creativa, la importància de l’espai i l’atmosfera, les fronteres entre realitat i ficció i, per damunt de tot, sobre l’escriptura de viatges, sobre el viatge com a motiu, esperó i recurs en el seu recorregut literari. 
Per cloure el llibre, també hi trobem dos articles d’altres autors: Marcela Rivera i Àlvar Masllorens. El primer, un estudi molt personal al voltant de Nocturn de Portbou. El segon, una breu aproximació de conjunt a la producció benaventiana. 
No cal dir que he gaudit moltíssim de tot el volum. Els textos de Benavente (de ficció o no) són sempre elegants, intimistes, nostàlgics, amb una mirada personal i única, amb una sensibilitat extrema. De mica en mica m’hi he sentit integrada, com em va passar quan vaig llegir el seu Dietari de Porto, i de sobte m’he trobat passejant al seu costat pels carrers de Santiago o de Valparaíso.  
Hi ha dos aspectes que em subjuguen de l’escriptura dietarística de Benavente. D’una banda, la seva capacitat de fixar-se en els detalls (i de triar els adequats) per tal de fusionar realitat i ficció. D’una altra, la seva enorme sinceritat. De manera que, lluny de posicions impostades, Benavente es desmarca sense pudor de la temptació de crear un personatge, de la possibilitat de revestir-se d’una disfressa que no li pertoca. En el Benavente viatger hi descobrim en estat pur, desmaquillades, totes les pors, incerteses i inseguretats del Benavente persona. I això, sens dubte, honora l’escriptor i honora l’home. I, endemés, afavoreix que, com a lectors, ens hi puguem identificar.
La lectura d’Una mirada interrogativa & altres textos errants posseeix la virtut de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb la senzillesa de les coses essencials, amb el nucli fonamental de la vida. És difícil d’explicar. S’ha d’experimentar.  
Recomano aquesta lectura per aprendre coses, per la seva solvència. L’art de la sorpresa, de la ficció, de la creació, de l’honestedat. Textos pausats i lents, sovint tristos i boirosos, però a voltes brillants com una posta de sol. 
Feliç dia, lletraferits.  



dilluns, 10 de juliol de 2017

L’enigma Perucho, de Jordi Cervera





Benvolguts lletraferits, 
Avui us porto l’Enigma Perucho, la darrera novel·la de Jordi Cervera. Publicada per Bambú amb la consideració de juvenil, al meu entendre és adequada per a tota classe de públic, dels 13 als 100 anys i encara més enllà. Personalment, l’he gaudit moltíssim. Cervera ens presenta una història ben narrada i molt àgil, curosa des de tots els punts de vista: estilístic, lingüístic i de contingut.    
Tot fent servir un embolcall que fusiona la novel·la d’aventures amb el fantàstic (monstre inclòs), la distopia futurista (l'acció transcorre entre els anys 2052-53) amb les històries clàssiques (on hi ressonen vivament les nostres lectures d’infantesa) i l’exotisme d’Orient (palaus, pedres precioses, or i robins) amb la narrativa occidental més actual (alta tecnologia inclosa), l’autor reusenc eleva un cant a la literatura i als llibres, ens parla amb tendresa de Barcelona i fa un homenatge i una reivindicació de la figura i l’obra del seu escriptor preferit, Joan Perucho. 
L’exercici és molt original. Un poti-poti que trenca els esquemes. Hom ha de fer una clara suspensió de la incredulitat quan enceta la novel·la. Deixar-se portar, llegir tranquil·lament i esperar amb paciència per veure per on aniran les coses, per veure què se li ha acudit al Cervera en barrejar aquella quantitat d’elements que poc semblen tenir en comú. La trama està teixida amb astúcia, a base d’algunes anticipacions sospitoses farcides de suspens. El lector ja sap que res no és el que sembla. Tot plegat té un aspecte delirant i estrany carregat d’ironia, però rere l’humor, l’amabilitat narrativa i el trencament d’expectatives, és evident que Cervera amaga intencions que no són banals, que no representen un simple joc. 
Estic segura que l’autor s’ho ha passat d’allò més bé escrivint la novel·la. Es veu d’una hora lluny. Ha fet el que volia, sense manies, amb una enorme imaginació i, alhora, sense deixar d’afegir-hi un toc autobiogràfic. Després, ha construït una distopia terrible motivada per la Guerra Poètica (quin oxímoron) que ha deixat el món occidental pràcticament deshabitat. Un nou Imperi otomà, que sembla sorgit dels relats de Sherezade, domina Occident i poca broma el símbol màxim de poder recau en la possessió de llibres. Qui disposi d’una biblioteca més gran, amb més volums, més ben nodrida, ostentarà el poder. No entraré en detalls, però ja podeu notar que la ironia del nostre Cervera no té aturador. Enmig d’aquest ambient, l’ambició del sultà turc Mehmed IX, que no coneix límits, motiva el conflicte que fa arrencar la novel·la. I aleshores assistim a un viatge cap a les Terres Bàrbares, cap a Barcelona, convertida en una ciutat fantasma habitada per uns quants escamots de guerrillers que han sobreviscut a la Guerra Poètica i tiren endavant com poden.    
No vull explicar res més de la trama, ja sabeu que odio destapar els esdeveniments. A banda, a l’Enigma Perucho és molt important mantenir el silenci. Tanmateix, a mesura que avancem en la lectura, se’ns va ampliant l’abast de la maniobra de Cervera. I descobrim que la distopia es converteix en utopia, que els plans fantàstics i justos funcionen, que les figures dels escriptors, en aquest cas Perucho, esdevenen símbols de cohesió i memòria, que la recuperació i la reconstrucció  encara són possibles si ens hi posem amb ganes. I hi reconeixem el bé i el mal, i el crim, i l’enamorament, i la nostàlgia, i la col·laboració, i l’ambició, i la traïció, i el passat i el present, i el convenciment que els llibres poden ser màgics, i la necessitat d’una construcció col·lectiva, i la bellesa de l’amistat, de la fidelitat i de la paraula. 
No sé si l’Enigma Perucho és una història d’aventures distòpica i fantàstica o un conte de fades, però evoca el regust de les lectures de sempre. I m’hi he sentit molt bé. M’agrada constatar que tenim autors que s’asseuen davant de l’ordinador i, amb el cor a la mà, escriuen allò que els dóna la gana. 
Saps què penso, Jordi? Doncs que, facis el que facis, sempre seràs un poeta.