El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 18 de febrer de 2018

Com s'esbrava la mala llet, d'Antònia Carré-Pons




Com s'esbrava la mala llet és el darrer llibre de l'egarenca Antònia Carré-Pons, un deliciós recull de vuit relats que he devorat en un parell d'estones i que he gaudit profundament, amb un plaer creixent i sense matisos. Fins i tot una de les històries la vam treballar dijous passat a la meva classe de Coetanis a la Universitat de Barcelona. Em va semblar que s'esqueia a la perfecció amb tot allò que jo estava explicant al voltant de la llibertat del creador actual, de l'eclecticisme literari i de la postmodernitat.   

El fil conductor del volum rau en l'edat dels protagonistes dels diferents relats: tots ells són persones grans, jubilats, ancians. Vells, per dir-ho ben clar. Vells. Vells i velles de diversos pelatges que no s'estan de fer tota mena de coses.

Carré-Pons s'hi aproxima de manera intel·ligent i respectuosa, però gens condescendent. La naturalitat més absoluta amara un conjunt de textos, alguns més breus que els altres, que des del primer minut ens obren una porta a la reflexió. Vivim envoltats de gent gran. Són els nostres veïns, els nostres pares i avis, però també són uns enormes desconeguts. Què pensen? Com se senten per dins? L'edat és només un llast físic que té poc a veure amb el seu interior? Quin és el pes del passat en el seu present quan ja sembla que els queda poc temps i no hi tenen gaire (o res) a perdre?

Antònia Carré-Pons ens fa pensar en tot això, però sense caure en posicions d'excessiu i inadequat sentimentalisme. Des de la tendresa, l'humor i la franca desimboltura, amb un estil planer i amable que defuig l'artifici, Com s'esbrava la mala llet esdevé un llibre amb regust de bona literatura. Un volum que diu coses serioses, fresc i entranyable. L’àmplia varietat de relacions humanes i familiars hi juguen un paper fonamental i el conjunt aconsegueix sovint tocar-nos ben endins. 

Al cap i a la fi, hem de ser realistes. Tots portem un vell al damunt. Per això aquest fantàstic recull d'històries no fa altra cosa, ens agradi o no, que parlar de nosaltres. 

No us el perdeu, lletraferits. Altament recomanable. 


       

dimecres, 14 de febrer de 2018

Tot llegint Manuel de Pedrolo: La terra prohibida (volum I)



L'Any Pedrolo, com he tingut l'oportunitat de comentar en diversos mitjans, serà un any farcit de publicacions. Tindrem noves edicions de més de vint de les seves novel·les (a mans de diverses editorials), així com una biografia, alguns estudis i assaigs (nous i reeditats), i un text inèdit, del qual ja en parlarem quan sigui possible (de moment volem guardar un mínim secret).  

Una de les novetats més significatives és l'aparició de la tetralogia de La terra prohibida, recollida en dos volums. El primer, la presentació del qual va servir de marc per a anunciar l'Any Pedrolo i el meu nomenament com a Comissària, conté els dos primers títols: Les portes del passat i La paraula dels botxins. 

La terra prohibida fou escrita l'any 1957. És un al·legat tan directe, una descripció tan descarnada de la cruesa de la postguerra franquista, que el mateix Pedrolo va tenir clar que, en aquell moment, resultaria absolutament impublicable. No hauria passat de cap manera el filtre de la fèrria censura. De fet, li hauria complicat molt la vida. Per això va amagar l'obra en un lloc secret de la casa de Tàrrega, a l'espera de temps millors. Finalment l'any 1977, un cop mort el dictador, va poder ser publicada. Vint anys de retard per a una obra cabdal dins del conjunt de la producció pedroliana, una recepció anòmala que va fer que aleshores no obtingués el ressò que es mereixia.     

Adelais de Pedrolo, la filla de l'escriptor, va lluitar durant anys per recuperar de nou La terra prohibida. Ha estat un dels seus propòsits més ferms. I finalment, amb l'avinentesa del centenari, se n'ha sortit. Ja tenim de nou el text: una edició de l'Editorial Comanegra, curosa i extraordinàriament treballada, que inclou un pròleg magnífic de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Molt probablement, el darrer que va escriure.  

Les dues novel·les que conformen el primer volum de la tetralogia són diferents entre si, però estan lligades pel fil del pas del temps i de l'esdevenir en la vida d'uns personatges que van compartir passat. Em costa no semblar massa implicada a l'hora de parlar-hi, perquè m'han deixat una empremta molt fonda. Sobretot La paraula dels botxins, la segona del conjunt, m'ha contorbat profundament i ha fet que em reafirmi, una vegada més, en la grandesa de l'escriptura de Manuel de Pedrolo. 

Disposo de poc temps, tampoc no vull revelar res dels textos, però considero que la capacitat que té Pedrolo de parlar-nos a la cara, d'enfrontar-nos a l'horror de tu a tu, de descriure el pensament i el sofriment humà des de la naturalitat i la versemblança més absolutes, només és possible si ets un escriptor compromès, de raça, de primera categoria. 

Crec que fareu molt bé de llegir la ressenya que sobre La terra prohibida (I) va escriure Xavier Serrahima unes setmanes enrere. La trobareu AQUÍ. Si ell ho va explicar tan perfectament, penso que no fa sentit que jo ho repeteixi. 

Visca Pedrolo, lletraferits. 

  


Amb Laura Borràs i Adelais de Pedrolo el dia de la presentació a la seu de l'Editorial Comanegra.  
       



dissabte, 3 de febrer de 2018

Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, de Sebastià Bennasar




Manuel de Pedrolo, manual de supervivència posseeix un títol molt adequat. Es tracta d'un breu volum divulgatiu, més aviat una guia, on Sebastià Bennasar en acosta agradablement a la figura de Manuel de Pedrolo i a la seva immensa producció. L'anima la voluntat d'aconseguir que no ens perdem -o no ens perdem massa- enmig de l'enorme llegat pedrolià. Qualsevol neòfit amb curiositat, qualsevol antic lector que vulgui recordar Pedrolo, trobarà en aquest llibre un bon punt de partida.

El volum consta de 8 capítols on Bennasar ens explica la seva relació, des de ben jovenet, amb la literatura de Pedrolo i on analitza les diferents facetes de la seva producció, tant des del punt de vista ideològic i polític (insubornable independentista d'esquerres lluitador per la llibertat) com des del punt de vista estrictament literari (conreador de tots els gèneres, transgressor, innovador, dinàmic, original i rupturista). Fa un repàs a la seva trajectòria, al paper que va jugar en el panorama literari del seu temps i reivindica allò que Pedrolo representa en realitat i sens cap mena de dubte. Enguany, quan es compleix el centenari del seu naixement, la celebració oficial de l'Any Pedrolo haurà de ser el moment per rescabalar-lo de manera definitiva.

El volum es completa amb fotografies, un final alternatiu que Bennasar proposa per a Mecanoscrit del segon origen, entrevistes a alguns personatges relacionats d'una manera o d'una altra amb l'escriptor segarrenc (Àlex Broch, Àlex Martín Escribà, Margarida Aritzeta i d'altres) i un apèndix amb la seva bibliografia.    

Publicat per l'Editorial Meteora, és d'agrair l'edició d'aquest llibre: manejable, clara i pulcra i amb un format de lletra molt fàcil de llegir.

diumenge, 31 de desembre de 2017

dimecres, 27 de desembre de 2017

Un projecte preciós. Quatre relats, una nova editorial, un enregistrament EnVeuAlta: Històries d'hivern, de Shaudin Melgar-Foraster





Avui us vull explicar un projecte magnífic en el qual ja portem força temps treballant en secret. Es tracta d'un llibre de contes escrits per Shaudin Melgar-Foraster i titulat Històries d'hivern. Són contes per llegir (i escoltar) tot l'any, encara que es desenvolupin en època de fred. En realitat, el volum pretén ser el primer d'una col·lecció que ens porti també a
relats d'estiu,
de primavera i de tardor.  

La història del volum és bonica i intensa. Va començar simplement amb un encàrrec que l'autora va fer a EnVeuAlta per tal que enregistréssim uns CD amb els seus textos. Ens va semblar fantàstic i ens hi vam posar de seguida, amb tot el fervor, les ganes i la il·lusió que ens caracteritzen
(i que us asseguro que són enormes).
Però tot plegat va resultar tan enormement engrescador i els relats són tan bonics, que al final la troca es va embolicar de tal manera que mireu com hem acabat. 

Hem acabat iniciant unes relacions precioses amb la Sílvia Prades i la seva editorial recent nascuda, Brins Edicions, que esperem que siguin per molt molt de temps. Brins Edicions s'està introduint amb molta empenta en el mercat dels llibres infantils i juvenils en català. Aquí us deixo l'enllaç amb la seva pàgina web, que encara és molt nova i està en construcció, però on ja hi podreu trobar els booktràilers d'Històries d'hivern. 

El llibre consta de quatre contes que han estat il·lustrats per dos artistes diferents: Kaffa i Pep Rius. Són uns professionals increïbles, amb estils molt personals i diversos, la qual cosa atorga al volum un valor afegit. El llibre es pot llegir, es pot contemplar i, evidentment, es pot escoltar (hi porta el CD enregistrat i també un codi QR). Tots els relats han estat enregistrats en àudio amb molta cura i poden fer les delícies de petits i grans. Perquè cal dir que les històries de la Shaudin són per a tots els públics. Jo les trobo absolutament precioses.

A la pàgina web de Brins hi trobareu les llibreries on es pot adquirir el volum de moment, i també podeu contactar directament amb la mateixa editorial.
Com us podeu imaginar, projectes com aquest fan que la vida valgui la pena. Conviure amb la gent que s'estima la literatura, les paraules, la cultura i l'art és un luxe que no té preu.

Des d'EnVeuAlta estem molt orgullosos d'Històries d'hivern. Les hem treballat a consciència, ens les sabem de memòria. Només desitgem que us agradin tant com a nosaltres. De passada, volem animar a escriptors, creadors i editors a confiar-nos els seus textos. Llegir per l'oïda pot esdevenir un enorme plaer.

I res més per avui, lletraferits.
Au, correu a buscar Històries d'hivern. Per a totes les edats. Us encantarà.   


diumenge, 26 de novembre de 2017

Tot llegint Manuel de Pedrolo: "El principi de tot"



Dins del nostre recorregut pedrolià, avui us porto una autèntica joia. Una història breu, de 1957, intitulada El principi de tot. El text forma part del recull de relats Violació dels límits, on Manuel de Pedrolo reflexiona, des de posicions d'una indubtable modernitat, sobre l'absurd de la vida en societat, sobre certes situacions quotidianes amb les quals ens trobem (o podem trobar-nos).  

Amb motiu del centenari de l'autor, que ens arriba el 2018, l'Editorial Comanegra ha decidit reeditar alguns dels seus textos. Ja n'anirem parlant, però de moment parem atenció a aquesta meravella que és El principi de tot, un volum il·lustrat esplèndidament per Pep Boatella. Els seus dibuixos, les seves representacions, la seva interpretació de les paraules de Pedrolo esdevenen d'una bellesa irresistible. 




Què pensaríem nosaltres si de cop i volta un noi abillat amb uns pantalons estrafolaris comencés a donar voltes, de manera incessant, a l'illa de cases on vivim? Pensaríem que està boig, que ens vol prendre el pèl, que amaga alguna intenció oculta i estranya? Aquesta és la situació que ens planteja Pedrolo, una idea sorprenent que ens fa meditar i que ens col·loca sense embuts davant la nostra pròpia absurditat.

El relat m'ha recordat un altre text que vaig llegir fa temps, malgrat les seves diferències. Ambdós comparteixen la descripció d'un protagonista que no pot parar de caminar. Em refereixo a una novel·la breu, La història del senyor Sommer (1991), de l'alemany Patrick Süskind. També em va agradar molt. I tot i que segurament no va ser així, no puc evitar preguntar-me si Süskind, aclamat autor d'El perfum, en algun moment va llegir Pedrolo.   

No deixeu passar aquesta meravella, lletraferits. Pot ser un bon regal de Nadal per a lectors de totes les edats.    


dimarts, 14 de novembre de 2017

El meu poema "No vull teixir bufandes" EnVeuAlta



Un cop més, els meus companys d'EnVeuAlta m'han fet un preciós regal. Aquesta vegada han enregistrat el meu poema feminista en prosa No vull teixir bufandes, que espero que us agradi tant com a mi. La veu de la Maribel Gutiérrez ha aconseguit una petita meravella (The future is female, ja ho sabem). Gràcies per enèsima vegada.